Ramon Llull

Vetlava, dejunava, plorava, almoina faïa, e en terres estranyes anava l'amic per ço que pogués a son amat moure sa volentat, e enamorar sos sotsmeses per honrar sos honraments.

-Digues, foll: per què has tangran amor?  Respòs:  -Cor llong e perillós és lo viatge en lo qual vaig cercar mon amat. Ab gran feix lo'm cové encercar, e ivaçosament me cové anar; e totes aquestes coses no poria complir sens gran amor.

Amor, amar, amic e amat se covenen tan fortment en l'amat, que una actualitat són en essència, e diverses coses són l'amic e l'amat concordants sense nulla contrarietat e diversitat d'essència. E per açò l'amat és amable sobre totes altres amors.

Temptà l'amic amor si es poria sostenir en son coratge sens que no remembràs son amat; e cessà son cor de pensar e sos ulls de plorar; e aniquilà's amor, e romàs l'amic embarbesclat, e demanà a les gents si havien vista amor.

Atrobà l'amic un home qui moria sens amor. Plorà l'amic la deshonor que l'amat prenia en la mort d'aquell home qui moria sens amor, e dix a aquell home per què moria sens amor; e ell respòs que per ço cor no havia qui li hagués donada coneixença d'amor ni qui l'hagués nodrit a ésser amador. E per açò l'amic sospirà en plorant e dix:  -Ah, devoció! ¿quan serets major per ço que la colpa sia menor e que lo meu amat haja molts frevents, ardits lloadors, amadors, qui no dubten a lloar sos honraments?

 Malalta fo l'amor con l'amic oblidà son amat; e malalte és l'amic, cor, per sobremembrar, son amat li dóna treballs, ànsies, e llanguiments.

Venc amor en l'amic, a la qual amor l'amic demanà què volia. E amor li dix que ella era venguda en ell per ço que l'acostumàs e el nodrís en tal manera que, a la mort, pogués vençre sos mortals enemics.

Eclipse fo en lo cel, e tenebres en la terra: e per açò l'amic remembrà que pecat li havia llongament absentat son amat de son voler, per la qual absència tenebres havien exilada la llugor de son enteniment, ab lo qual se representa l'amat a sos amadors.

Afermava l'amic que en son amat era tota perfecció: e negava que en son amat no havia null defalliment. E per açò era qüestió qual era major: o l'afermació, o la negació.

Combatien-se colpes e mèrits en la consciència e la volentat de l'amic; e justícia, membrança, muntiplicaven benanança en la volentat de l'amat. E per açò los mèrits vencien colpes e torts en la penitència de l'amic.

 -Digues, foll:  -¿qual ames més: o la misericòrdia de ton amat, o la justícia de ton amat?  Respòs que tant li covenia amar e tembre justícia, que nulla majoritat de voler no devia haver en sa volentat a amar nulla cosa sobre la justícia de son amat.

 -Digues, amant: on és ton poder?  Respòs: -En lo poder de mon amat.  -Ab què t'esforces contra tos enemics?  -Ab les forces de mon amat.  -Ab què et conhortes? -Ab los tresors eternals de mon amat.

-Digues, amador: has riquesa?  Respòs que: -Hoc: amor.  -Has pobrea?  -Hoc: amor.  -Per què?  -Per ço cor no és amor major, e cor no enamora molts amadors a honrar los honraments de mon amat.

-Digues, foll: has enveja?  Respòs:  -Hoc, totes les vegades que oblit la llarguea e les riquees de mon amat.

Demanaren a l'amic qual cosa era pus lluny de son coratge; e ell repòs que desamor. E demanaren-li per qual raó. Respòs que per ço cor ço qui era pus prop a son corage era amor, qui és contrari de desamor.

Tant amà l'amic son amat, que de tot ço que li deia lo creia, e tant lo desirava entendre, que tot ço que n'oïa dir volia entendre per raons necessàries. E per açò l'amor de l'amic estava enfre creença e intel·ligència. (un dels versets preferits de Miquel, que ara deu estar de vacances)

Oblidar e innorar volgra l'amic son amat una hora tan solament, per ço que hagués alcun repòs a sos llanguiments. Mas, cor li fóra passió l'oblidament e la innorància, hac paciència, e exalçà son enteiment e sa memòria a contemplar son amat.

 Moria l'amic per plaer, e vivia per llanguiments; e els plaers e els turments s'ajustaven e s'unien en ésser una cosa mateixa en la volentat de l'amic. E per açò l'amic en un temps mateix moria e vivia.

Tan fortment desirava l'amic llaors e honraments de son amat, que dubtava que els membràs; e tan fortment aïrava les deshonors de son amat, que dubtava que les aïràs. E per açò l'amic estava embarbesclat, enfre amor e temor, per son amat.

Oblidà un dia l'amic son amat, e membrà en altre dia que l'havia oblidat. E en aquell dia en lo qual l'amic membrava que son amat oblidat havia, fo l'amic en tristícia e en dolor, e en glòria e en benanança, per oblidament e per membrança.

Venc temptació a l'amic per ço que li absentàs son amat, e que la memòria se despertàs e recobràs la presència de son amat, membrant aquell pus fortment que no l'havia membrat, per ço que l'enteniment més a ensús fos llevat a entendre, e la volentat a amar, son amat.

En un gran boscatge era l'amic, qui anava cercar son amat; e atrobà veritat e falsetat qui es contrastaven de son amat, cor veritat lo lloava e falsetat lo blasmava. E per açò l'amic cridà amor que ajudàs a veritat.

Demanaren a l'amat si havia haüda null temps pietat. Respòs que si no hagués haüda pietat, no hagra enamorat l'amic, ni l'hagra turmentat de sospirs, e de plors, e de treballs e llangors.

 - Digues, foll, de què es fa la major comparació e semblança?  Respòs: -D'amic e amat. Demanaren-li per qual raó. Respòs que per amor, qui estava enfre ambdós.

Demanaren a l'amic si era possible cosa que son amat lo desenamoràs. Respòs que no, dementre que la memòria membràs e l'enteniment entenés les nobleses de son amat.

Estaven les cogitacions de l'amic enfre oblidança de sos turments e enfre membrança de sos plaers: cor los plaers que ha d'amor li obliden la malanança, e los turments que sosté per amor li remembren la benanança que ha per amor.

Estava l'amic pensiu e embarbesclat com podien pendre començaments sos treballs, de les noblees de son amat, qui ha en si mateix tanta de benauirança.

Anava l'amic per una gran ciutat, e demanava si trobaria null home ab qui pogués parlar a sa guisa de son amat. E mostraren-li un home pobre qui plorava per amor e cercava companyó ab qui pogués parlar d'amor.

Cantava l'amic de son amat, e deia que tant li portava bona volentat, que totes les coses que aïrava per sa amor li eren plaents e benanances majors que les coses que amava sens l'amor de son amat.

 Llevava l'amat l'enteniment a entendre ses altees, per ço que l'amic enclinàs son remembrament a membrar sos defalliments, e la volentat los menyspreàs e pujàs amar los acabaments de l'amat.

Queda entès que els governants del temps de Llull havien de ser cavallers, de l'emperador cap avall. Avui el concepte de cavaller és una cosa obsoleta i difusa que et poden aplicar amb total impunitat a la cua d'un supermercat, per posar un cas absolutament inapropiat. De governants, però, en continuen havent, molts dels quals provenen d'un dels oficis que Llull blasma amb més contundència, els advocats, o similars. Anem al gra, encara que bona part dels governats es trobin a les antípodes dels ideals de Llull, és bo recordar que els segles fan evolucionar els conceptes i algunes de les qualitats abans imprescindibles per a un líder ara són cosa de riure, no passa res; per exemple, l'equilibri entre cos i esperit, entre l'exercici físic i les qualitats morals. Il·lustro amb un fragment del capítol segon del Llibre de l'Orde de Cavalleria : Cavaller deu c ó rrer a cavall, bornar, llan ç ar a taulat, anar ab armes, torneigs, fer taules rodones, esgrimir,

 Digues, foll: per què escuses los colpables?  Respòs:  - Per ço que no sia semblant als acusants los innocents e els colpables.